Reigzel, l’íntim amic. El cant a l’amistat de Manuel Sayrach. Homer i Reigzel, Aquil·les i Patrocle.

He sido citado en este blog. Una gran sorpresa. ¡Gracias!

De Troia a Ítaca

.

.

Autor: Albert Bonet
Font: vimeo.com

.

.,

Manuel Sayrach i Carreras

Arquitecte i escriptor.
.
Sants, Barcelona, 1886 — Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1937

Fill de Miquel Sayrach i Carabassa . El 1904 publicà L’Idili del Poeta i el 1909 escriví L’arquitectura nova , text inèdit on el preocupava la troballa d’un “estil catalàunic”.

Es titulà a Barcelona el 1917. Gran gaudinià, projectà, encara estudiant, la reforma de la casa familiar a Sant Feliu de Llobregat —coneguda per la Torre dels dimonis —, en la qual sobresortien el jardí i el mur al·legòric de la Creació, influïts pel parc Güell (tot derruït el decenni dels seixanta). Construí a Barcelona la casa Sayrach de la Diagonal (1917-18) i la veïna del carrer d’Enric Granados (1926), el monument al Sagrat Cor a Moià (1921) i el panteó familiar al Cementiri Nou barceloní (1934-36), tot dins un fantasiós gaudinisme personal. Projectà també un gran fris escultòric, síntesi…

View original post 1,456 more words

Manuel Sayrach, arquitectura, poesía y otros demonios

f3717.tif

Aunque arcos y liras fueran su emblema, el dios Apolo no impidió el derribo de la Torre dels Dimonis.

La juventud de Manuel Sayrach (1886-1937), llena de inteligencia y también de ingenuidad, hacia 1910, dispuso en Sant Feliu de Llobregat (Barcelona), en la finca familiar de veraneo, un magnífico muro gaudinista. Pleno de liras de cuatro cuerdas, como vibrantes banderas catalanas y arcos de piedra que mostraban a los pasajeros del ferrocarril, que transcurría por delante de la torre, la dualidad de Heráclito: Guerra o poesía, muerte o cantos, arcos o liras. Un mismo elemento y dos oposiciones. La diferencia estriba en la dirección en que se tensen las cuerdas. Detrás de esa pared coronada por Beliales, Luciferes, Satanes y Leviatanes de inofensivas fauces de hojalata, moría Sayrach al estallido de la Guerra Civil. En los años sesenta, el franquismo no dejó ni la casa, ni los arcos, ni las liras, ¡ni  siquiera un demonio!

174. “L’arquitecte humanista”

Manuel Sayrach, personalidad destacada de la cultura catalana, representa uno de mis mayores empeños vitales.

Prímula

174, Boda

Haureu notat que a la columna del costat dret d’aquesta pàgina, treu el cap un rar ocell. És un fragment de la marqueteria d’un armariet en el que el meu pare guardava els rotllos de la pianola-piano. L’au és un paó reial. Ha estat l’amic Eugeni qui l’ha introduït al meu blog, acompanyant un vídeo molt bonic sobre el meu pare, que es va emetre a BTV, dissabte passat, amb el títol “Manuel Sayrach, arquitecte humanista”.  Una presentació d’un arquitecte gairebé desconegut fins que, el meu germà Manuel, en complir-se els 100 anys del naixement del meu pare, es va moure per donar-lo a conèixer.

Si podeu, entreu-hi; per al meu petit ordinador pesa massa i no el puc obrir. Veureu que l’arquitecte Manuel Sayrach era un home d’un elevat idealisme i d’una gran llibertat d’esperit. D’un esperit elegant, que veig reflectit en la seva casa de la Diagonal, per…

View original post 205 more words